ALTA EDAT MITJANA - FEUDALISME.

 

Carlemany
Orígens
Vassallatge
Feu
Noblesa
Pagesos
Clergat

 

Quan parlem de Feudalisme ens referim a un sistema bàsicament econòmic i polític, que s'imposa temps després de la caiguda de l'imperi romà d'occident, i que s'allarga fins a finals de l'edat mitjana. Malgrat això, no sempre va tenir la mateixa forma. La seva gènesi, el seu naixement, comença ja a finals de l'imperi romà, sobretot pel que fa al sistema d'explotació de terres, que comença a abandonar el sistema esclavista i tributari (impostos), i s'encamina cap a unes modalitats pre-feudals, amb l'entrega de terres als colons (pagesos) a canvi de collites, diners o serveis a les terres del latifundista. Pel que fa al naixement del feudalisme estrictament polític, ens haurem de fixar en Carlemany i la seva organització de l'imperi i en la fragmentació territorial patida a la seva mort. A partir d'aquest moment, el feudalisme tindrà un període d'apogeu i un període de transició cap a l'edat moderna amb l'arribada de la burgesia , l'auge del comerç i el renaixement de les ciutats.

 

Antecedents econòmics.

Crisi del baix imperi romà. Modalitats d'explotació de la terra.

El període final de l'imperi romà, els segles IV i V d.C., estan marcats per un clar declivi del comerç i de la vida urbana en general. Les autoritats romanes imposen cada vegada impostos més elevats, i molts dels grans propietaris de terres, grans latifundistes, es refugien a les vil·les, en mig de grans extensions de terres, per tal d'evadir impostos amb major facilitat. Aquests grans latifundis aniran sent cada vegada més autònoms a mesura que l'estat central es va debilitant per la crisi i per l'arribada dels bàrbars, que protagonitzen entrades i saquejos freqüents dins l'imperi.

A tots aquests problemes, s'hi afegia també la manca d'esclaus producte en gran part de la falta de conquestes de l'imperi romà durant aquest període final i que va començar a provocar problemes de falta de mà d'obra al camp. Aquests grans propietaris de terres, acolliran tot un seguit de gent lliure que fuig espantada de les ciutats pels atacs dels bàrbars, juntament a petits propietaris escanyats fiscalment per l'estat, que es refugiaran als latifundis. Els esclaus que queden, els refugiats urbans, i els antics petits propietaris endeutats, aniran configurant poc a poc un nou grup, els colons, els futurs serfs. El gran latifundista els entregarà parcel·les de terra, que gestionaran pel seu compte a canvi de part de les collites, de diners, o de serveis, depenent del tipus de colonat que es practiqués ( coloni, servi casati, servi quasi coloni, etc...).

Els antics esclaus que participen d'aquest sistema pre-feudal veuran millorades les seves condicions de vida, l'esclau rendirà més ja que s'implicarà en el procés de producció, però la resta, l'antic petit propietari i els refugiats urbans, veuran retallats els seus drets notablement. Sota un vel de suposada llibertat, s'hi amaga el que s'anomenava l'adscripció a la terra, o el casament a la terra, pel qual aquests colons, suposadament lliures, no podien abandonar les terres, o en tot cas només ho podien fer pagant al propietari un impost desmesurat.

Aquesta modalitat d'entrega de terres a canvi de serveis, diners o collites, conviurà també amb la modalitat esclavista tradicional durant l'època final de l'imperi romà, però amb el temps i els canvis polítics i socials, anirà guanyant terreny com a modalitat d'explotació. Cada vegada hi haurà menys esclaus i cada vegada trobarem més aquesta sistema, que es va acostant cap a la modalitat feudal d'explotació de la terra, i on els grans latifundis s'aniran convertint en els futurs grans dominis senyorials feudals.

 

Antecedents polítics.

Els merovingis

Entre tots els regnes germànics que es van anar consolidant per Europa durant els segles posteriors a la caiguda de l'imperi romà, segurament el més important i el més longeu va ser el regne dels francs. Aquest regne, inicialment sorgit a la zona de l'actual Nord de França i Bèlgica, es va anar estenent per tota la zona central d'Europa, actual Alemanya, part de Suïssa, i França.

Des de ben aviat, el regne dels francs va estar dirigit per la dinastia dels merovingis, i que va tenir el rei Clodoveu com el seu màxim exponent, líder militar que va portar a terme la major part de l'extensió territorial dels francs.

Els merovingis van començar a canviar la manera d'entregar les terres als seus militars. A l'imperi romà, l'entrega de les terres es feia a posteriori, s'entregava el que es coneixia com a benefici (beneficium) com a premi als serveis prestats, com per exemple als veterans de guerra. Els merovingis, en canvi, van començar a entregar terres, el beneficium, a priori, per tal d'assegurar-se la fidelitat i l'ajut militar del que rebia les terres. Aquest canvi respecte a l'època de l'imperi romà, serà determinant per entendre el nou ordre feudal.

 

Carlemany

Carlemany era fill de Pipí el Breu i nét de Carles Martell. El seu pare va ser el primer rei franc de la dinastia carolíngia, del qual en recollí les aliances i el prestigi polític. Malgrat les derrotes que va patir amb els musulmans a Saragossa i pels bascs a Roncesvalles, Carlemany aconseguí l'annexió de nombrosos territoris al regne franc: Catalunya Vella (Girona el 785 d.C. i Barcelona el 801 d.C.), Llombardia (per la que es va guanyar el favor del Papa), Saxònia (actual Alemanya), i part d'Hongria.

El 25 de Desembre de l'any 800 va ser nomenat emperador a Roma pel Papa Lleó III. En realitat va ser nomenat amb el títol d'emperador dels romans, títol reservat a l'emperador bizantí, fet que no va agradar gens a l'emperadriu de Constantinoble. Carlemany, pretenia així tornar a fundar l'antic imperi romà d'occident.

L'imperi de Carlemany

Coronació imperial de Carlemany:

"Com al país dels grecs no hi havia emperador i estaven sota l'imperi d'una dona, li va semblar al Papa Lleó i a tots els pares que en assemblea es trobaven reunits, així com a tot el poble cristià, que havien de donar el nom d'emperador al rei dels francs, Carles, que ocupava Roma, on tots els Cèsars havien tingut el costum de residir, així com també a Itàlia, Gàl·lia i Germània. Havent aconseguit Déu omnipotent col·locar aquests països sota la seva autoritat, va semblar just, conforme a la sol·licitud de tot el poble cristià, que portés d'aquell en endavant el títol imperial. El rei Carles no va rebutjar aquesta petició, sinó que sotmetent-se amb tota humilitat a Déu i als desitjos expressats pels prelats i tot el poble cristià, va rebre aquest títol i la consagració del Papa Lleó."

AnnalesLaureshamenses, ann. 800. En Calmette, «Textes et documentes d'Histoire», II. MoyenAge, París, 1953.
Traducció al català Oriol Nogueras

Organització de l'imperi carolingi. Feudalisme inicial o feudalisme carolingi.

Carlemany va organitzar de manera molt intel·ligent la gran extensió territorial del seu imperi. Malgrat va funcionar durant el seu regnat, el sistema s'acabà enfonsant per la manca d'institucions desenvolupades i amb prou força per a controlar tots els territoris. Mentre el poder reial va ser fort, el control sobre comtes i marquesos va ser eficient, però amb la mort de Carlemany, les guerres civils, i les segones onades d'atacs bàrbars, l'organització política del territori es va anar deteriorant.

 

 

Aquestes relacions entre Carlemany i la seva noblesa, i entre la noblesa i cavallers, es coneix avui en dia com a feudalisme carolingi o feudalisme inicial, i és sens dubte l'antecedent més clar del feudalisme pròpiament dit.

Successió de Carlemany. Divisió de l'imperi carolingi.

Lluís el Piadós va ser l'únic fill viu quan Carlemany va morir. No va protagonitzar més annexions territorials, i va suposar l'inici de la decadència carolíngia. Lluís va intentar conciliar al seu testament la tradició romana d'indivisibilitat del poder imperial, fent emperador als seu fill gran Lotari, i la tradició germànica del repartiment de poder entre els fills, fent reis als dos fills petits, Carles el Calb i Lluís el Germànic, ambdós subordinats a Lotari.

D'aquesta manera, quan Lluís el Piadós va morir, Lotari va a passar a ser el nou emperador, i Carles el Calb i Lluís el Germànic, van passar a ser reis, i van protagonitzar enfrontaments continus. El 843 d.C., Carles i Lluís aconsegueixen fer firmar a Lotari el tractat de Verdun, pel qual l'antic imperi carolingi quedava dividit en tres parts: Carles el Calb obtenia les terres del que avui coneixem com França; Lluís el Germànic es va quedar amb la zona de Germània, el que avui coneixem per Alemanya; i Lotari va obtenir el que es va anomenar la Lotaríngia, una zona entre França i Alemanya i també el Nord d'Itàlia, incloent les dues capitals, Aquisgrà i Roma.

El tractat de Verdun doncs, deixa com a conseqüència el naixement de França i Alemanya, però sobretot deixa uns territoris dividits, fragmentats, poc cohesionats, i sovint enfrontats. Aquesta fragmentació, i nombroses lluites internes entre la noblesa, i la falta de lideratge des de la mort de Carlemany, va provocar una gran indefensió militar, que va sumir al territori en una crisi política que acabarà portant al territori Europeu a la necessitat de configurar un nou ordre polític i econòmic: el feudalisme.

  
Tractat de Verdun

Tractat de Verdun

"Arribat Carles, els germans es reuniren a Verdun. Allí va ser fet el repartiment: Lluís rebé tot el territori més enllà del Rin, les ciutats de Spira, Worms i Magúnica (...). Lotari, el territori que es troba entre el Rin i el riu (1) Escalda, fins el mar, i de l'altra banda, pel Cambresi, l'Hainaut, els països de Lomme i de Mesiers i els comtats veïns al Mosa fins la confluència del riu (1) Saona i del Roine, i el curs del Roine fins al mar, amb els comtats contigus (...). La resta fins Hispània la va rebre Carles. Després d'haver fet els corresponents juraments, es van separar".

1) Adaptacions per a la comprensió. Traducció al català Oriol Nogueras
Annales de Saint Bertin, ann. 842-843. En Calmette, «Textes et documentes d'Histoire», II. MoyenAge, París, 1953, p. 43.
Font: http://bib.cervantesvirtual.com/historia/textos/medieval/alta_edad_media1.shtml

Links utilitzats:

 

1-. ORÍGENS. Causes del Feudalisme.

Es fa molt difícil establir unes causes directes del naixement del feudalisme, ja que en el fons va ser un procés ple de canvis durant molts segles, fins i tot ja en època de l'imperi romà, i que van anar configurant aquest nou sistema econòmic, polític i social de forma lenta i gradual. Tot i això, fent una simplificació del llarg procés, podem parlar d'algunes causes relativament directes que poden explicar alguns perquès de l'aparició del sistema feudal, sent conscients que en deixem moltes d'altres sense anomenar:

 

 

  1. Ja iniciat pels merovingis (s. VI d.C.), el sistema d'entrega del beneficium, de les terres com a premi als militars, va canviar respecte l'imperi romà. A diferència de l'imperi romà, on les terres (beneficium) s'entregaven a posteriori, com a premi o com a obsequi pels serveis prestats, les terres van començar a entregar-se a priori, no com a premi sinó com a contracte previ per tal de gaudir de la fidelitat de l'estament militar. Aquest fet en gran part es va anar estenent per tota Europa degut a la falta de diners de moltes monarquies, que utilitzaven aquesta entrega de terres a priori com a moneda de canvi per tal de mantenir part dels seus exèrcits.
  2. Contra la idea d'estat i d'ager públicus de l'imperi romà, els pobles bàrbars i els estats successors que aquests van anar creant, van imposar una idea de fidelitat personal al líder, uns vincles personals que unien a la noblesa no tant per una idea d'unitat política, pròpia de l'època imperial, sinó per uns vincles personals cap a aquells qui reconeixien com a líders.
  3. El gran esplendor de l'imperi romà en la seva fase d'apogeu, va anar caient en un procés de ruralització , en gran part per l'èxode de patricis, que fugien a les vil·les romanes per tal d'evadir millor els impostos, i també per l'èxode de molta població urbana cap al camp que fugia dels constants atacs dels bàrbars i buscava refugi en les terres dels grans latifundistes. En aquets latifundis es va anar imposant un sistema cada vegada més autàrquic, amb una pràctica del comerç cada cop més minsa, i evocat cap a una ruralització global de l'imperi romà. Aquestes grans extensions de terra aniran convertint-se amb el temps en els grans dominis senyorials feudals.
  4. Una de les causes més clares i directes del feudalisme es va fer evident després del final de l'imperi carolingi i la fragmentació territorial que s'hi va produir després de la mort de Carlemany i del tractat de Verdun. Tots aquells antics ducs, comtes i marquesos que Carlemany designava al llarg dels seus territoris, van aprofitar, després de la mort de Carlemany, per anar-se apropiant dels territoris que els carolingis els havien assignat. Poc a poc, es van anar fent més autònoms, i van anar afeblint els lligams contractuals que els unien a l'emperador. Sota aquest context, l'Europa carolíngia es va fragmentar en innumerables comtats, marques, ducats, etc... Després del feudalisme inicial o carolingi, doncs, ens trobem amb una Europa multi-fragmentada que derivà en una manca d'unitat política.
  5. Tot aquest procés de fragmentació territorial, amb la seva feblesa política i per tant militar, va ser aprofitat per uns segons pobles bàrbars, que van sotmetre a Europa, durant els segles IX i X, a un saqueig constant. Aquestes segones invasions bàrbares, van ser protagonitzades bàsicament per tres grans grups d'invasors:

Moviments de sarraïns, normands i magiars

Amb tot aquest context d'involució econòmica, de pànic social pels atacs freqüents, i els canvis a nivell polític, les monarquies europees es van anar debilitant notablement. La fragmentació del territori en nombrosos comtats va debilitar el territori europeu, i en aquest sentit el feudalisme neix com una solució a la crisi alt medieval. A nivell polític, es creà un sistema de vincles entre la noblesa, la qual reconeixia l'autoritat d'un rei, i a canvi aquest rei els concedia la potestat sobre el seus territoris. Aquesta cadena de vincles retornarà certa unitat, tampoc massa, al territori europeu. Com veurem, els vincles seguien sent dèbils, i sotmesos a nombrosos canvis, però en certa manera va servir per donar un major grau d'estabilitat política.

Invasions dels víkings

"Des de fa temps, les coses no han anat massa bé a casa, ni fora de casa(1), hi ha hagut devastació i persecució per tot arreu, una i altra vegada, i els anglesos han estat vençuts per complet i estan desencoratjats per la ira del Senyor, i els pirates (víkings) són tant forts (...) que amb el consentiment del Senyor (...) perdem efectius, tot per culpa dels nostres pecats(1), sempre els estem pagant i ells cada dia ens humilien, a part de destruir, cremar, saquejar i despullar, i et aquí! Qui hi ha aquí en tots aquests fets a part de la ira del Senyor, clara i visible sobre aquest poble?"

(1)Afegits per a la comprensió .
Font: http://www.portalplanetasedna.com.ar/barbaros2.htm

Atac dels víkings sobre París

"Aquests infortunats homes avançaven cap a la ciutadella, amb les esquenes corbades sota el pes dels arcs i del ferro de les escames de les seves cuirasses. (...) Mil bales de plom fos no deixaven de volar sobre la ciutat. (...) Les campanes de bronze de totes les esglésies tocaven lúgubrement, omplint l'aire amb els sinistres sons (...). Van morir tants danesos com dards es llançaren. El poble cruel va combatre i el poble fidel es va defensar."

Font: http://bib.cervantesvirtual.com/historia/textos/medieval/alta_edad_media.shtml#24

Links utilitzats

 

2-. BASES DEL FEUDALISME.

Bàsicament parlem de feudalisme per referir-nos a un sistema d'organització polític, social i econòmic, que bàsicament ocupa el període de l'edat mitjana que va dels segles IX al XIII-XIV d.C., i que té l'apogeu als segles XI i XII. Sobretot succeeix a l'Europa Occidental, s'estén al segle XII a nombrosos territoris com ara les zones de l'actual Itàlia, Anglaterra, imperi bizantí, França, etc... Però no és exclusiu de la zona europea, en modalitats diverses, no exactes al feudalisme europeu, també trobem sistemes que s'hi assemblen a llocs tant allunyats com el Japó, Pèrsia o Egipte.

El feudalisme comença a diluir-se a partir del segle XV, amb l'enfortiment de la burgesia i el desenvolupament del comerç, que portaran a la creació dels estats moderns.

2.1-. Vassallatge

El vassallatge és la base política del feudalisme. Parlem de vassallatge per referir-nos als pactes de fidelitat vitalicis entre un senyor (bisbe, abat, comte, etc...) i el seu vassall, sempre dins del mateix estament social. La paraula vassall és d'origen gaèlic, on significava "servent". El vassallatge es podia donar entre un rei i l'alta noblesa, o entre alta noblesa i petita noblesa. El vassallatge consta de dues parts que prenen forma en la cerimònia de vassallatge:

  • Homenatge: El vassall, de genolls, i besant la mà del senyor, jura:
    • Fidelitat al seu senyor (rei, comte, duc, etc...)
    • Ajuda militar.
    • Consell de govern , és a dir, formar part del seu tribunal en cas de ser cridat.
    • Ajuda econòmica (poc freqüent, per exemple pel casament de la filla gran del senyor).
  • Investidura: El senyor:
    • Cedeix un feu al seu vassall, que assoleix domini total de les seves terres.
    • Li garanteix protecció.
    • Li garanteix defensa judicial.
 
Acte de vassallatge

En aquest contracte, els reis només controlen i exploten directament les seves terres, com un noble més, el que es coneix com a primus inter pares, el primer entre els iguals. Les monarquies que en resulten, com hem comentat abans, són febles malgrat certa unitat política i malgrat el vassallatge. Sovint ocorrien petites guerres i disputes entre nobles, entre el noble vassall i el rei, o del rei contra nobles. En molts casos, el contracte de vassallatge canviava cap al vassallatge vers un altre senyor, o per conveniències matrimonials, apareixien nous vassallatges.

El vassallatge generarà una cadena de vincles entre la noblesa , on nobles més importants prendran com a senyors a nobles menys importants, i aquests a la vegada prendran a cavallers, per gestionar petits feus, etc...

A Castella succeí una situació un mica diferent al feudalisme: a molts llocs ens trobem els fueros o furs, estatuts aplicats a un determinat territori o localitat, que hi regulen la vida. Van ser utilitzats per repoblar zones de reconquesta. Tenien caràcter comunal, i es governaven per un consell.

Pacte de vassallatge

"Jo, Bernat Guillem, fill de Sança, dona, et juro sobre l'altar consagrat, a tu, Ramon Berenguer, comte de Barcelona, que d'avui endavant et seré fidel tant de cos, vida i membres com també per l'honor que ara tens i que d'ara endavant adquireixis amb el meu consell, en concret del castell de Besalú i de tots els castells i fortaleses pertanyents al seu comtat, i de Castellnou, dels seus castells, fortaleses i terres de conreu o erms (sense producció, inhabitats) que hi ha al comtat de Vallespir, (...) i que això no et prendré ni en la seva totalitat ni en part. I si home o homes, dona o dones t'ho prenguessin, t'ajudaré a posseir-los, a defensar-los i a fer la guerra contra tots els homes o dones fins que ho recuperis, i això per la meva fidelitat i sense engany. I del castell de Besalú i de tots els castells i fortaleses et donaré a tu el poder, i et faré senyor d'avui endavant, tant si estic aïrat com pacífic, tantes vegades com m'ho demanis, per tu mateix o mitjançant els teus enviats, per la fe que et dec i sense engany. "

 

2.2-. El feu

La paraula feu és d'origen germànic,on significava "possessió", i posteriorment ha donat lloc al terme feudalisme. El feu es la base econòmica del feudalisme, i equival al que abans es coneixia com a beneficium (benefici, entrega de terres). Es tracta d'una extensió més o menys àmplia, que pertanyia a un senyor feudal (de més o menys grau), noble o eclesiàstic. Actua com a unitat econòmica autosuficient, on el senyor hi pot governar i impartir justícia a la seva voluntat . Amb el temps el feu es va tornar hereditari. Si el fill gran era bon cavaller, o major d'edat, normalment el senyo no posava impediments a l'herència del vassall hereu. Si l'hereu era dona o home menor d'edat, el senyor podia assumir el control fins a la majoria d'edat o el matrimoni. En les viudes, el senyor tenia la potestat de decidir les segones núpcies.

A diferència de la vil·la esclavista de l'imperi romà, al feu pràcticament no hi ha esclaus. L'explotació directa o reserva, que ocupava pràcticament la totalitat de terres en l'època de l'imperi romà, deixa de tenir importància, i al feu la reserva serà un part de terres molt més petita. La resta de terres, seran entregades als pagesos per a que les treballin a canvi de parts de la collita, diners, etc...

Parts del Feu

Reserva: part explotada directament pel senyor. La podien treballar serfs permanentment, o serfs d'altres terres entregades pel senyor, que havien de dedicar part del temps a treballar les terres de l'amo.

Masos (o tinences): Porció de terra que el senyor concedeix als camperols, generalment terra més pobre que la reserva. La relació entre el pagès i el senyor la regula el règim senyorial, ja que es tracta de relacions entre individus de diferent estament, en canvi el vassallatge regula la relació d'individus del mateix estament. Aquesta relació de règim senyorial d'entrega de terres a canvi de rendes apareix molt abans que el feudalisme, ja en època del baix imperi romà. El camperol paga rendes en forma de diners, productes, o serveis a la reserva del senyor. Els camperols sovint havien d'utilitzar els estris del senyor, com ara molins, forns o premsa, pels quals també havien de pagar un tant.

Boscos:En principi són espais comunals, els pot utilitzar tothom, però el senyor hi regula les activitats com ara la caça o la pesca, decideix quan es podien practicar.

Peatges: Es cobraven al comerciant.

Pontatge: Es cobren per creuar ponts segons les mercaderies que alguns comerciants podien portar. També són típics a les entrades de certes ciutats medievals.

Castell del senyor: Residència del senyor.

Links d'interès

 

3-. SOCIETAT: Estaments

La societat feudal està dividida i basada en tres estaments: Noblesa, clergat, i el tercer estat (pagesos i artesans). Entenem per estament aquells grups socials propis de l'edat mitjana en que s'agrupen els habitants d'un regne, amb drets i formes comunes a cada grup. Pertànyer a un grup era qüestió de naixement, no tant de riquesa. Canviar d'un estament a l'altre era força difícil, tot i que no era impossible, es podia fer via matrimoni, força infreqüent, via mèrits militars, o per carrera eclesiàstica des de les bases.

Piràmide estamental.

Es pot fer una primera divisió en dos grans grups si parlem dels drets i dels deures dels ciutadans. Per una banda els privilegiats, noblesa i clergat, minoria de la població, que no treballen, no paguen impostos, i poden ocupar els càrrecs polítics.

D'altre banda el grup de no privilegiats, pagesos, comerciants i artesans, la majoria de la població, pràcticament el 90 %, i que suposen el sector productiu que manté la resta, treballen, paguen impostos i no poden participar de la política.

De totes maneres, quan parlem de societat estamental parlem de tres estaments diferenciats:

Societat estamental

"L'ordre eclesiàstic es composa d'un sol cos. En canvi la societat està dividida en tres ordres. A part de l'eclesiàstic (1), la llei reconeix dues altres condicions: el noble i el serf, que no es regeixen per la mateixa llei. Els nobles són els guerrers, els protectors de les esglésies. Defensen a tot el poble, als grans igual que als petits i al mateix temps es protegeixen a ells mateixos. L'altre classe són els serfs. Aquesta raça de desgraciats no posseeix res sense patiment. (...) Així doncs la ciutat de Déu, que és tinguda com una, en realitat és triple. Uns resen, altres lluiten i altres treballen. Les tres ordres viuen juntes. Els serveis de cadascun d'aquests ordres permet els treballs dels altres dos. Cadascun a la vegada recolza als altres. Mentre aquesta llei ha estat en vigor el món ha estat en pau (...)"

(1) Retoc per a la comprensió.
Traducció al català Oriol Nogueras.
Font: http://www.uam.es/departamentos/filoyletras/hmedieval/especifica/cuadernos/

 

3.1-. El rei feudal

El rei feudal, bàsicament en els primers segles del feudalisme, no és més que un primus inter pares , el primer entre els iguals, és a dir, entre l'alta noblesa és el que ostenta el rang de major responsabilitat però sense estar per sobre d'aquests. El resultat d'això són unes monarquies força dèbils, en les que molts nobles canvien els seus vassallatges vers altres reis, o per enllaços matrimonials es canvien aliances. Fins i tot en molts casos, els reis podien ser més pobres que alguns dels seus ducs, com va ser el cas del rei de França i el duc de Borgonya. No obstant això, aquesta debilitat anirà desapareixent a mesura que ens acostem a la baixa edat mitjana, on la figura del rei anirà guanyant força i s'anirà imposant a la resta de l'alta noblesa.

El rei feudal té un caràcter diví, legitimat i en molts casos supeditat a l'Església, se'l suposa una mena de representant de déu a la terra, fonament pel qual justifica el seu càrrec. Acostuma a estar envoltat per la cort reial, integrada per la família, amics, consellers, servents, guerrers, etc...

Durant els primers segles el rei tenia funcions limitades per la poca força de la seva posició respecte la resta de la noblesa:

 

3.2-. Noblesa.

L'estament de la noblesa reunia un grup de diversos graus:

Alta noblesa: personatges més rellevants i més poderosos, sovint amb moltes terres.

Baixa noblesa: gents de menys rellevància i amb poques propietats.

Cavallers: Només posseïen armes i cavall, i que en ocasions acabaven gestionant algun petit feu d'algun senyor. Aquests últims són els que fan créixer el que es coneixerà com l'ideal de cavalleria, valors que tot cavaller havia de complir, com ara la valentia i la justícia. Eren ordenats cavallers per un altre cavaller més gran, que donant cops amb l'espasa a l'espatlla de l'aspirant, l'investia com a cavaller.

Com a grup divers les funcions també eren diverses:

  • La noblesa amb propietats, s'encarregava de gestionar els seus feus.
  • Sobretot els cavallers, en èpoques de pau, participaven en torneigs medievals.
  • La funció principal era la bèl·lica, participar en les freqüents guerres.
 
Nomenament d'un cavaller

Pau i Treva de Déu.

L'alta edat mitjana va suposar un període de violència desmesurada, enfrontaments entre territoris, abusos a la població, saqueigs, etc... Van obligar a l'Església a intervenir al respecte. Primer sota l'abadia de l'Abat Oliba i després sota el seu bisbat, aquest s'encarregà d'iniciar un seguit de mesures contra la violència feudal, que rebran el nom de la pau i treva de déu.

La pau de déu prohibia els atacs a esglésies i llocs de culte, i tots aquells qui es trobaven en la seva sagrera, un radi de 30 passes al voltant de l'edifici sagrat. Per tant establia zones de protecció i lliures de cap acte violent.

La treva de déu limitava la pràctica de combats en diumenges i dies significatius, per tal de poder complir amb els preceptes cristians.

A partir de l'empenta de l'Abat Oliba, la pau i treva de déu arribà a molts d'altres llocs d'Europa amb diferent èxit. Als comtats catalans es va acabar incorporant en certa mesura als famosos "usatges de Barcelona", redactats al segle XI en època de Ramon Berenguer I i la seva esposa Almodis de la Marca, per tal de solucionar els conflictes de la revolta feudal entre nobles, pagesos i el comte.

Links utilitzats

 

3.3-. Pagesos.

Certament els pagesos formaven part del que hem anomenat aquest tercer estat juntament amb d'altres grups socials, com artesans, petits comerciants, etc... Sobretot a l'alta edat mitjana, i en el context d'una economia plenament rural, amb ciutats poc desenvolupades, els pagesos eren per molt el grup més nombrós (90 % de la població), i de llarg també el sector més productiu i base de l'economia. És per això que deixem de banda artesans i comerciants, que ja reprendrem en el moment en que aquests guanyen força, ja al segle XIII, amb el ressorgiment urbà i l'auge del comerç.

Com hem dit, l'economia alt-medieval és una economia rural i d'auto-subsistència, que no té raó de ser si no és amb la presència i el treball de la pagesia, que actua com a motor únic de producció.

Aquesta pagesia està sotmesa, en major o menor grau, al senyor feudal gràcies al que podem anomenar règim senyorial , evolucionat des del baix imperi romà, i que regulava les relacions pagès senyor, és a dir, persones de diferent estament vinculades entre sí en base a l'explotació de la terra. Aquest règim senyorial, permet al senyor sobre el pagès:

A més el pagès també paga el que es coneixia com a Delme, una desena part de la collita que havia d'entregar a l'Església.

3.3.1-. Tipus de pagesos.

Els grups de pagesos que presentem a continuació són una simplificació de la realitat, ja que el tipus de pagesia va variar molt segons l' indret d'Europa i segons el segle. De manera superficial, els hem agrupat en tres grups:

Serf

El serf es l'esglaó més baix de la pagesia. Sense arribar a ser un esclau com a l'imperi romà, la seva condició tampoc gaudeix de plena llibertat. Per una banda no pot abandonar les terres del senyor, i per altra tampoc es podia casar lliurement, necessitava el permís del seu senyor. Jurídicament és lliure, a diferència de l'esclau, no podia ser venut separadament de les seves terres, estava casat o adscrit a la terra. Això sí, el traspàs de terres entre nobles també podia implicar el traspàs de serfs com a part lligada a la terra. Aquest casament a la terra té orígens en el baix imperi romà, on esclaus milloren en part les seves condicions i començaran a treballar les terres de manera més autònoma. En canvi, el casament a la terra va perjudicar a antics colons i petits propietaris lliures, que van empitjorar les seves condicions (edicte de Constantí 322 d.C.).

La condició de serf es transmetia hereditàriament, es naixia serf i la majoria de vegades es moria serf. Aquest serf normalment treballava a la reserva del senyor, per tant tota la collita la rebia el senyor, i a canvi simplement rebia manutenció. Com es pot entendre, la figura s'assembla força a la de l'antic esclau.

Links utilitzats

Vilans

També anomenats alodials en alguns indrets, els vilans gaudien d'una situació un tant millor que la dels serfs. Teòricament eren lliures, podien marxar de les terres, però les terres que treballaven no les tenien en propietat. Aquests paguen al senyor feudal per l'ús de les terres, ja sigui en forma de diners o en forma de part de les collites, a més del delme a l'Església. A banda, uns dies l'any han de destinar el seu esforç al treball de la reserva del senyor. En cas de no pagar, podien esdevenir serfs del senyor, fet que ocorria freqüentment, ja que moltes vegades la mala climatologia provocava males collites i la impossibilitat d'acomplir els tractes amb el senyor.

Lliure i propietari

Aquest tipus de pagès és una figura poc freqüent. Estava lliure de càrrecs senyorials ja que no depenia de cap senyor feudal. A Catalunya, per exemple, se'ls va anomenar aloers, pagesos que van aconseguir terres en propietat gràcies al que s'anomenava aprisió, terres conreades per ells durant 30 anys, temps després del qual passaven a ser seves. Aquest sistema d'entrega de terres es va utilitzar per diferents comtes per tal de repoblar terres reconquerides, com ara la zona de la Catalunya vella. En el cas català, van estar molt pressionats per la violència dels senyors feudals veïns, i en molts casos van esdevenir tinences (vilans) per tal de gaudir de la protecció d'un senyor.

3.3.2-. Feina al camp.

El pagès era autosuficient, produïa tot allò que necessitava per viure, des del menjar, la roba, la casa, etc... La feina anava de sol a sol, i en diferents tasques, implicava a tota la família.

Al període de l'alta edat mitjana, abans del ressorgiment del segle XIII, es practicava el guaret biennal, que consistia en deixar una meitat de la terra en guaret (repòs) durant un any. A l'altre meitat s'hi cultivaven cereals (sobretot blat, pel pa de la noblesa, i civada i sègol pel pa dels pagesos) i llegums. L'any següent es cultivava a la terra que s'havia deixat en guaret, i la cultivada l'any abans es deixava en repòs. Aquest sistema era poc productiu, d'aquí la falta d'excedent i l'economia precària.

  

Les eines que utilitzaven eren força precàries: l'aixada, la falç i l'arada, cap d'elles innovadora, ja presents en èpoques anteriors.

 

Arada
Aixada
Falç

La mortalitat a l'alta edat mitjana era molt elevada degut a les dures condicions de vida i a la falta d'higiene i pobra alimentació. Els pagesos passaven molta gana, i fins i tot hi ha proves de canibalisme esporàdic.

La dieta bàsica era a base de pa i verdures que els donaven la terra, sovint en forma de sopa, anomenada minestra, on es barrejaven tots els aliments que tenien a l'abast. La carn, bàsicament de porc, era molt poc freqüent entre els pagesos, i es menjava únicament en festivitats. De la caça també n'obtenien animals menors, com conills, llebres, etc...

Links d'interès

 

3.4-. Clergat (A tota l'edat mitjana)

El darrer grup de privilegiats, el clergat, va tenir un paper unificador durant tota l'edat mitjana ja que és present a tota Europa abanderant el cristianisme. En molts casos s'enfrontaven a la noblesa, des de totes les alçades, ja sigui el Papa amb diferents reis, o la noblesa enfrontant-se pel nomenament d'abats en els feus eclesiàstics.

Les funcions del clergat eren diverses segons el tipus de tasca i grau que ocupaven:

El poder de l'Església sobre els poders terrenals a l'edat mitjana

" Per les paraules de l'Evangeli som conscients que hi ha dues espases: l'espiritual i la temporal. L'una i l'altra espases, l'espiritual i la temporal, estan en potestat de l'Església. La temporal ha d'esgrimir-se a favor de l'Església, i l'espiritual ha de ser esgrimida per l'Església mateixa. L'espiritual per la mà del sacerdot, la temporal per la mà del rei i dels soldats, si bé a indicació del sacerdot. Però és necessari que l'espasa estigui sota l'espasa i que l'autoritat temporal se sotmeti a l'autoritat espiritual"

Butlla Unam Sanctam, 1302

Organització de l'Església

Aquest esquema de l'organització de l'església durant l'edat mitjana respon bàsicament als segles finals, sobretot a la baixa edat mitjana, ja que l'aparició de les ordes mendicants es produeix al segle XIII d.C.. Deixant de banda aquestes ordes mendicants, la resta de l'esquema ens pot servir també per tota l'edat mitjana, ja que les ordes monàstiques comencen ja al segle VI d.C.

 

Organització del clergat regular i ordes religioses

Com hem vist a l'esquema anterior, el clergat regular està compost per les diferents ordes religioses, les aparegudes ja al segle VI d.C. amb Benet de Núrsia, ordes benedictines, fins a les ordes mendicants urbanes aparegudes amb el ressorgiment econòmic i urbà dels segle XIII, i inaugurades amb San Francesc d'Assís i la seva orde dels franciscans. En totes elles, les monàstiques (o contemplatives) i les conventuals (o mendicants), els seus integrants segueixen diferents regles: pobresa, castedat, etc... I d'aquí el seu nom d'ordes regulars.

 

Hàbits de diferents ordes religioses

Links utilitzats

Monestirs

La vida monàstica com a forma de vida autosuficient dels monestirs té origen en la creació de l'orde benedictina per part de Benet de Núrsia al segle VI d.C., i a partir del qual es va estendre per Europa. Amb el lema "ora et labora", en els monestirs benedictins, a part de la litúrgia divina de les hores que obliga a fer oracions set cops al dia a unes hores determinades, els monjos també es dedicaven a altres activitats manuals, al treball de camp, a l'estudi, etc...

Les funcions del monestir, doncs, eren molt diverses i anaven més enllà de la pràctica religiosa:

Sant Pere de Rodes
Poblet
Santes Creus

Links utilitzats

Les Croades

Una croada és una intervenció militar de caràcter religiós. Les primeres croades daten de finals del segle XI, i van ser protagonitzades per la proposta del Papa i el seguiment de diferents reis europeus per tal de conquerir terra santa als musulmans. Croades a Terra Santa n'hi va haver forces, però les quatre primeres són les més destacades. A banda d'aquestes croades a Terra Santa, la croada contra la Corona d'Aragó i la croada albigesa també són interpretades com a croades per la intervenció Papal en ambdues campanyes.

 

Primera Croada (1096-99 d.C.)

La zona on Crist havia nascut i viscut havia estat durant segles un indret de peregrinatge de molts cristians que s'hi desplaçaven d'arreu. Tot i ser zona ocupada pels musulmans, hi havia tolerància per part d'aquests i els peregrins podien fer el seu camí sense majors problemes. La conquesta d'aquesta zona per part dels turcs selyúcides, islamistes molt més radicals, va tallar l'accés a la zona per a tots els peregrins cristians. Aquesta va ser la causa més directa de la primera croada a Terra Santa.

La Primera Croada va ser convocada pel Papa Urbà II a finals del segle XI d.C. El Papa prometia l'alliberament de pecats, i per l'entorn de violència feudal existent en aquest moment, va tenir un gran èxit de convocatòria. En una primera onada, coneguda també com a croada dels pobres, s'hi van allistar nombrosos pagesos i gent humil, i el resultat va ser un fracàs. La segona onada, coneguda també coneguda com a croada dels barons, ja va comptar amb la intervenció de la noblesa feudal europea, organitzada en quatre grans grups segons l'origen geogràfic.

Els croats van aconseguir derrotar els turcs l'any 1099 i conqueriren així Antiòquia i Jerusalem. A conseqüència d'aquest fet, es van crear el que es va anomenar com a estats croats als territoris palestins (comtat d'Edesa, comtat de Trípoli, principat d'Antiòquia i regne de Jerusalem), i que s'havien d'encarregar de gestionar la zona i facilitar la permanència i pervivència del Cristianisme.

  
Estats Croats

Convocatòria d'Urbà II el 1095 d.C. a Clermont

"Que vagin doncs al combat contra els infidels – un combat que val la pena emprendre i que mereix acabar amb victòria – els que es dedicaven a les guerres privades i abusives en perjudici dels fidels! Que siguin d'ara endavant cavallers de Crist els que no eren més que bandits! Que lluitin ara de bona llei contra els bàrbars els que combatien contra els seus germans i parents!"

"Aquestes són les recompenses eternes que van aconseguir els que es feien mercenaris per un miserable salari: treballaven pel doble honor aquells que es fatigaven en detriment del seu cos i de la seva ànima. Estaven aquí tristos i pobres; estaran allí alegres i rics. Aquí eren els enemics del Senyor; allà seran els seus amics"

Traducció al català Oriol Nogueras.
Font:http://bib.cervantesvirtual.com/historia/textos/medieval/plena_edad_media.shtml#3_1_6

Conquesta de Jerusalem

" En efecte, el divendres 22 de shabán de l'any 492 de l'hègira, el 15 de Juliol de 1099, els francs s'han apoderat de la ciutat santa després d'un assetjament de 40 dies. Els exiliats encara tremolen cada cop que ho refereixen, i la mirada se'ls queda fixa, com si encara tinguessin al davant la vista aquells cavallers rossos coberts d'armadures (...)" " Quan dos dies després acabà la matança, ja no quedava ni un sol musulmà dins les muralles (...) Als darrers supervivents els van obligar a portar a terme la pitjor de les tasques: arrossegar els cadàvers dels seus, amuntegar-los sense sepultar (...)"

Adaptació per a la comprensió

Segona Croada (1145 d.C.)

La convivència dels estats croats amb els veïns turcs va ser complicada des del moment de la creació. Els turcs no van deixar d'assetjar la zona, i pocs anys després de la conquesta i de la creació dels estats croats, l'exèrcit turc va conquerir un dels primers comtats croats, el comtat d'Edesa.

Arrel d'aquests atacs el Papa Eugeni III, juntament amb el rei de França Lluís VII i l'emperador alemany Conrad III, convoquen la segona croada per tal de protegir els atacs turcs a la zona reocupada pels cristians.

La croada no va tenir èxit, i després de diverses derrotes contra els musulmans, els cristians van acabar perdent també Jerusalem l'any 1187 a mans de Saladí, sultà d'Egipte.

Tercera Croada (1189-1192 d.C.)

La tercera Croada, també anomenada croada dels reis, va ser convocada pel Papa Gregori VIII amb la voluntat de recuperar els territoris perduts a mans de saldí, especialment Jerusalem. La Croada rep el nom de croada dels reis pel lideratge de tres reis importants europeus: Felip II de França, Ricard Cor de lleó d'Anglaterra i Frederic I barba roja d'Alemanya.

Aquesta tercera croada va ser un altre intent fallit dels cristians. Frederic I d'Alemanya mor de camí, fet habitual en les expedicions dels croats. La resta, comandada per Ricard Cor de Lleó va aconseguir diferents victòries a la zona de Palestina, tot i que no va recuperar Jerusalem. Malgrat això, Ricard Cor de lleó va aconseguir signar un tractat amb Saladí pel qual es permetria peregrinar als cristians a Jerusalem i la creació d'un regne de petits estats llatins, defensat per les ordes religioses militars, com la dels Templers o la dels Hospitalaris, que s'havien d'encarregar de protegir els temples de Terra Santa.

Quarta Croada (1202 – 1204 d.C.)

La quarta croada es convoca a causa del fracàs de la tercera. El Papa Inocenci III la va començar a predicar uns anys abans, però no va aconseguir convocar personatges tant rellevants com l'anterior.

La croada va tenir un caire molt diferent de les anteriors, i ni tan sols es va arribar a lluitar contra els musulmans. Abans d'arribar a Terra Santa els croats van canviar el rumb ja que es veien amb poques possibilitats de victòria, i per tal d'aconseguir béns promesos als venecians reclutats per la campanya, s'aturen a Constantinoble, en aquell moment a mans de l'emperador d'orient, i la saquegen, emportant-se diners i riqueses. Per un temps fins i tot van aconseguir entronitzar un emperador llatí, però poc després va tornar al tro un emperador grec.

Conseqüències de les Croades

Les conseqüències de les croades es van fer notar a curt i a llarg termini, sobretot a la zona d'Europa occidental.

A occident, per una banda, i a nivell econòmic, va augmentar notablement el comerç entre Orient i Occident. Arrel d'això es va anar enfortint i desenvolupant la burgesia, que anirà adquirint cada vegada més força i més pes dins els entorns urbans. Producte de l' intercanvi de productes i del trànsit comercial, diferents ciutats costeres europees es van anar desenvolupant tot aprofitant-se de les activitats mercantils. En són un clar exemple ciutats com Venècia o Gènova.

Producte de tot això, els sistema feudal conegut fins aleshores va començar a trontollar, sobretot per culpa d'aquest nou grup social, la burgesia, poderosa econòmicament però sense drets politics. Els burgesos van fer créixer l'economia en un àmbit en el qual els senyors feudals poc tenien a fer, i mica en mica els sistema feudal, tant basat en el món rural, va anar perdent força.

Els nous ingressos derivats del comerç, afavorien, per una banda, la burgesia, i per altra les monarquies, que en podien rebre impostos directament. A això, s'hi van sumar les llargues estades a les croades de la mitjana noblesa, que va permetre als reis anar imposant la seva autoritat sense masses impediments. Aquests reis van aprofitar per anar atorgant cert pes polític als burgesos, i d'aquesta manera rebaixar la influència política de la noblesa en les nous parlaments medievals.

A nivell cultural va permetre el contacte i l'arribada de productes nous a occident, com ara les sedes, perfums, espècies, etc... A més, es van recuperar nombrosos texts grecs i llatins desconeguts a Europa fins al moment.

A l'hora, el llegat de les croades servirà d'experiència a les futures colonitzacions dels segles XV i XVI.

A Orient les conseqüències no seran tant àmplies però sí molt paleses ja que els cristians deixaran un llegat cultural important sobretot a nivell arquitectònic amb la construcció de nombroses esglésies cristianes a Terra Santa, alguns dels quals encara es poden trobar avui en dia.

 

 

Links utilitzats:

 

ANNEXOS

Eix cronològic de l'Edat mitjana

 

Introducció feudalisme

 

La memòria dels Cargols. Capítol 1: "Els Cargols i l'esclatasangs"

 

 

Torna
Enllaç a Rei Enllaç a Clergat Enllaç a Clergat Enllaç a pagesos