 |
Al segle III d.C., Dioclecià decidí dividir l’imperi romà en dues parts diferents, l’imperi romà d’orient i l’imperi romà d’occident, per tal de gestionar millor el territori. A la vegada divideix cada territori en altres dues parts, una serà governada per un August, i l’altre serà governada per un Cèsar, que serà el successor del seu August. Per tant trobem dos Augusts, caps dels seus territoris, i dos Cèsars. Per això s’anomena tetrarquia, govern dividit entre quatre. Aquesta primera divisió entre orient i occident suposa l’antecedent de la divisió que farà Teodosi el 395 d.C.
Constantí el Gran, fill d’un dels Cèsars de la Tetrarquia, aconseguirà superar les guerres civils i les tensions successòries reunificarà l’imperi en un de sol altre cop.
Amb l’antecedent ja esmentat de la tetrarquia de Dioclecià, Teodosi decidí dividir l’imperi en dues meitats, per intentar defensar millor el territori dels bàrbars, que ja habitaven tan les fronteres com algunes parts de l’imperi. Teodosi donà l’imperi d’occident al seu fill Honori, i l’imperi d’Orient al seu fill Arcadi. Aquest serà l’inici de l’imperi romà d’orient i també el presagi de la caiguda de l’imperi romà d’occident.
El nom d’imperi bizantí prové del nom de la ciutat que precedí Constantinoble, Bizanci, tot i que els seus habitants no s’anomenaven com a tals. Sembla ser que el nom original amb els quals els contemporanis de l’època anomenaven el territori era Romania o imperi romà.
Inicialment l’imperi bizantí mantenia l’estructura social de l’imperi romà. Malgrat tot, amb el pas del temps, el cristianisme, que no permetia l’existència d’una noblesa de sang, farà que desapareguin les antigues estructures socials de plebeus i patricis.
La base social de l’imperi eren els colons (coloni) no propietaris de terres, és a dir, aquells que treballaven la terra d’un altre, molt probablement d’un ric posseïdor de grans latifundis, molt habituals a l’imperi.
La religió tenia moltíssima importància en l’ordre social establert i a la vida quotidiana en general.
Durant la fase d’apogeu de l’imperi, els primers segles, l’imperi Bizantí va gaudir de gran prosperitat econòmica:
L’agricultura, en mans de grans terratinents, laics o eclesiàstics, va suposar un dels motors de l’imperi, tot aprofitant els avenços aconseguits durant l’imperi romà.
La producció artesana també va ser molt notòria, i va comportar gran volum d’exportacions i d’importacions, fet que també va fer que el comerç augmentés de manera notable, i superés amb diferència el comerç veí, en clara decadència després de les invasions bàrbares. El tèxtil va suposar el motor principal de la indústria de l'imperi bizantí, que començà important seda però ben aviat importà directament els cucs per a poder tenir producció pròpia de la matèria primera. També va destacar l’artesania del tapís i l’orfebreria.
Aquesta artesania i l’auge del comerç van generalitzar i millorar l’ús de la moneda, amb l’encunyació de noves monedes, i també van comportar un gran desenvolupament de les ciutats.
|
|
|
|
||
|
|
|
Església subordinada a l’emperador Fet pel qual li va generar tensions amb l’Església romana |
|
|
|
A vegades l’exèrcit l’imposava un emperador |
||
|
|
Escollia el seu successor |
||
|
|
Administradors de l’imperi |
Gestionen el territori |
|
|
|
Relacions amb altres pobles |
||
L’exèrcit era un dels braços importants sobre el qual es recolzava el Basileu, i sovint intervenia deposant o entronant l’emperador de torn.
Justinià volia recuperar l’esplendor de l’imperi romà a nivell territorial, i també polític, religiós, i cultural. Ajudat de dos generals importants com foren Narsès i Belisari, aconseguí nombroses conquestes que portaren els límits del territori des d’Hispània fins a Egipte i la Península d’Anatòlia.
Conquestes:
 |
Pèrdues:
|
 |
Inicialment l’imperi bizantí va mantenir les formes de vida de l’imperi romà. Malgrat això, amb el pas del temps, i a causa de la proximitat, s’inicia un clar procés d’hel·lenització, molt evident en la substitució del grec pel llatí i en l’adquisició de formes de vida pròpies dels grecs.
A l’imperi bizantí la religió dominarà tan la vida de la gent com la cultura en general.
La divisió de l’imperi romà el 395 d.C. no va suposar la divisió de l’Església, fet que va provocar tensions entre ambdós territoris durant molts segles.
Les causes d’aquestes tensions foren diverses i diferents durant un llarg període:
Les tensions acaben el 1054 d.C. amb el
Ja a finals del segle XIV l’imperi bizantí havia quedat reduït a la ciutat de Constantinoble i la seva àrea d’influència més propera.
L’estat havia entrat en una decadència
propiciada per diverses
L’imperi bizantí havia perdut ja tot el seu esplendor i tota la seva força. A últim moment va intentar unificar les dues esglésies, la de Roma i la de Constantinoble, per tal d’obtenir ajuda vers els turcs, fet que encara va causar més recel als otomans, que amb aquest fet s’esperaven un intent occidental d’avançar cap a terres orientals.
El 1453 d.C., II, cap dels Otomans, reuní una gran quantitat de soldats prop de Constantinoble. La lluita contra els bizantins fou desproporcionada ja que aquests comptaven amb un nombre de soldats molt inferiors. Davant la impotència, Constantí XI, últim emperador de l’imperi bizantí, llançà un darrer atac suïcida vers els turcs, que li suposà la mort i la caiguda de Constantinoble a mans de Mehmet II.
L’art Bizantí es considerà el continuador natural de l’art de l’imperi romà, però fortament lligat a arrels hel·lenístiques per proximitat geogràfica. Es tracta d’un art profundament religiós, donat per la gran influència que va tenir l’Església sobre la societat del moment.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Tan en escultura com en pintura, durant el conflicte iconoclasta dels segles VIII i IX va propiciar un canvi important en els motius de representació, ja que es va prohibir la representació cristiana d’imatges religioses o de l’evangeli fins el 843 d.C.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
 |
|
|
|
 |
